Anit , amb les teues paraules .

El cor se’m para , descansat tanque els ulls i vaig esborrant les meues pàgines en blanc , mirant les converses a mitges sense les nostres ferides curades . I l’olor a nit de dissabte torna , com un record que no se’n vol anar i que mora per moments al meu cor . Sé que ets com el sol d’una tarda d’hivern , d’un diumenge apagat de gener que lleva les paraules al pas de la teua mirada d’espines verdes que em fa recordar novament la meua fragilitat i el teu art de desvestir-me sols amb la mirada . No comprenc encara el passar dels anys , que com un arbre han pelat els vents de la tardor i han deixat en terra les fulles que serveixen de moqueta per on xafen i passegen els meus versos ara molts per un silenci que escolta una conversa muda . Els teus cabells a la meua edat , el nostre impossible reduït a faltes d’ortografia a silencis a paraules a espais a comes a punts a etcèteres que deixen una distància igual a la que hi havia al nostre primer escrit . No tenim els nostres noms en la paret i no som testics de la nostra vida . No comprenem el nostre amor , les nostres mirades o paraules . No vivim els nostres versos , ni compartim els nostres silencis . No sentim les nostres converses i no vivim com a homes . Ens passem els dies buscant la nostra sonrisa i quant arriba la nit i no la trobem plorem al llit , desconsolats tristos i nus perquè la ràbia i l’ impotència han pogut en nosaltres . Que passen les cosses , i es valguen els anys , per a poder clamar fort que l’amor no és un vers sense acabar sinó un munt de paraules que , abrigades amb les meues faltes i la teua cal•ligrafia ens cobreixen sota un mateix cel .