T'encomane un vers...

T’encomane un vers , unes paraules davant els teus fills orfes o uns fluids rius de tinta blava , que disten molt d’aquella aigua verda de riu que (un dia) em va enamorar . Antropologia i poesia , neurosi i estima , pobresa i ulls . El teu vestit de tirants i la meua mala memòria que em recorda novament eixa imatge apollada als arbres dels meus somnis , on et puc pensar i no traure’t . Què em quedarà quant em lleven la son ? quant no tinga paraules , ni mirades que descriure ? quant em vega nu davant la soledat dels teus ulls , davant els teus silencis muts que parlen com el sol d’un capvespre de tardor? .
Potser sols em queda l’ infància el record del meu pati , on les hores s’amaguen com el teu somriure . Tan sols viuré de la brisa , del record d’aquelles hores amb la pilota i d’aquelles moreres que em varen veure créixer i a dia d’avui no saben qui soc . Aquella infància de forn , de parades d’autobús , de classes d’anglès i berenars amb olor a llenya ( o nodrits ) mentre creixia sense pensar en el pas de la gent . Ara soc ací , amb les ungles brutes plenes de tristor i rostres envellits, que la meua parker no vol descriure . I ací em quede , lluny de la teua mirada , dels teus cabells , de la teua pell i dels teus besos . Condicionat pel teu rostre o els teus ulls , pel teu tot o per la teua veu , deixe amb dolçor i estima aquestes paraules , amb la meua petitesa i el saber que potser demà torne a escriure impossibles que impregnaran amb dolor la realitat , però amb força i amor als somnis que a dia de hui no condicionen el meu ser .