...

No hi ha forma possible al món de dedicar-te unes lletres , ni d’escriure sense rima uns versos o paraules , cites o sentències . No puc fer teua cap paraula meua , i no és perquè ho ha demanat el metge , sinó més bé no la trobe . No et puc dir “ t’estime ” , perquè encara que el cor responguera els meus llavis no serien tal volta sincers . No dec tampoc dedicar una mirada , però és el que més faig perquè és l’única forma de viure amb tu però sense tu a la vegada . Em sabria mal una carícia , tocar eixa pell seria com arrancar un taronger de la terra , com desfer un grà de blat amb els dits , com trencar un somni , desfer un verger , o un trage a mida .
He d’aprendre a viure sense la teua sonrisa i sense les teues mirades , amb eixos cabells davant la cara , que tapen com una cortina daurada, un rostre sonrosat i innocent que mai ha trencat un plat i té coronades dos llunes verdes . Pasaràn les lletres i no te’n adonaràs de la dedicatòria feta amb les meues paraules i tornaràs a la teua vida , amb eixe aroma particular i eixe toc original que sols tu tens . Deixaràs de llegir les paraules , però mai comprendràs que el sol s’enlluerna o s’aombra quant em mostres el teu somriure . I deixaré el bolígraf a la meua maleta , esperant pacientment un altre full, unes altres paraules , una altra vida per a poder escriure novament les seues penes , consolades pels teus ulls , al llegir la meua cal•ligrafia escrites a cinc minuts de l’estació del Nord de València