Adéu familia ...

Hui recorde al teu avi, eixe que ploraves ara fa un parell d’anys. Encara recorde la mirada profunda, llarga, dura e interminable que li produïa a una nena que acabava de tindre la seua primera sang. Allí era el cos, ja sense vida mentre tu poc a poc intentaves mirar cap un buit per no enrecordar-te de la teua condició. Ara no sé si el plores, però a casa has deixat un silenci. Partires com va partir ell, sense carta ni despedida ninguna, fent com si no hagueres passat per la nostra vida, com si tot això fora o hagués sigut un malson. Ara puges les teues fotos al tuenti, mentrestant jo recordaré de qui eres, qui et va resguardar, qui et dugué al seu cotxe mentre volies gaudir de dies estivals a aquella basa que hui no està neta. Has partit i deixat sol a qui t’estimava, fent d’ell com un objecte, com un silenci sense paraules, com una merda, com algo que no puc explicar del mal que fa, si potser era el que fora, però era sang de la teua sang, de la mateixa que és la teua iaia, de la mateixa que era el teu iaio, i que hui inevitablement encara que no vulgues evitar-ho i ho borres a tota costa, d’aquella que circula per les teues venes.
No sé si ha sigut decisió pròpia, pel teu bé pense que sí, del contrari algú hagués caigut del pedestal on la tenia. De totes maneres ara no estàs ací, però t’ho dic jo: estem mascant la tragèdia.