Moriré el dia en que la teua pell anacarada no puga ser penetrada pels raigs del sol. Eixe dia, entre amargues i salades gotes recordaré les teues paraules, eixes que eixiren d’entre la teua boca. No puc deixar de banda els teus ulls amb una mirada il•lusòria, basada en les meues mentires, en els meus altars, que vol arribar als teus cabells, a les teues ales. No coneixeré mai les teues entranyes, el teu fos intern, la teua profunda vida. Mai podré sentir el bategar del teu cor, ni el teu tacte per la meua “àspera envoltura”. Ahir pensava en la teua vida i en la meua història, es difícil voler fer amb el temps un joc, i no una realitat, no ens trobarem mai en un sol cos, en una sola forma. No podré plorar i sentir el teu perfum, per molt que plore, per molt que faça, per molt que puga sentir. Tinc un somni, un somni per a tu amb tu i per tu. I no el podré complir mai, per moltes hores, per moltes paraules, per molts eixamples. Ara pare ja queda poc per a donar-me conter de que tot acaba, i de escriure però no sentir que sí, que es així, que no passa res. Hui, ara, en quest moment, pense en tu i en la nostra història. No sé mai el que tindrem junts però sempre em quedarà al record aquelles mentires que, en lletra de nina, hui escric amb taca en aquest full. Ací ho vaig parir, i ací ho deixe, sense buscar res, sense cap fi, amb una única pausa, en un record de que algun dia, en algun lloc ressonaran aquestes paraules que teixiran intimitat, una intimitat que no tornarà, que ací es queda. Seria trist despedir aquestes paraules, però res es etern, ni tu, ni jo, ni aquesta composició de sentiments i mentires.