Per a sempre

No canviaràs, moriràs com et pariren; entre dols i plors com has passat la teua vida. Potser no ho recordes però tu també has sigut feliç, i ara mentre tecleges les teues tristes paraules potser recordes amb una mica d’orgull la teua història, pensant que ha sigut així perquè així et pariren. No voldràs recordar les teues hores al pati de primària, aquell pati en forma de claustre que sempre volies omplir de vagues il•lusions, vagues i tristes com és hui la teua realitat. Penses que no han passat els anys però per molt que no et vulgues afrontar, s’ha esgotat la pila de records, de vivències... ara et dediques a subsistir. I pensant que la vida s’ha dut mal en tu i que no t’ha fet els deures, escrivint en segona persona per por a que algú et recrimine cap cosa, una confrontació de nota al batxiller, o les ganes de viure al lloc on et vegueren créixer. Allí t’amagues vergonyós per tot el que feres, per totes les coses infantils que ja són oblidades. Tu no oblidaràs la teua època, procurant viure del record, passaran els anys i arribarà el dia en que moriràs, trist i sol si el teu camí no es desvirtua. Podràs creure en els teus arguments i fer les teues fantasies, et refugiaràs sota les teues idees i potser no oblides converses en alguna vella glòria, però tot això pasarà com avui pasen els dies. I després, entre reflexions i mitges veritats procuraràs aplicar-te, aleshores ja serà un intent inútil on ja hauràs perdut els somnis que hui et fan descansar. Tot a la teua vida seran projectes que diràs i et creuràs que no has fet per culpa agena fins que conegues que tot te un principi (del qual mai t’enrecordes) i un final (que per moltes voltes que has ensomniat tant lluny) arriba a la seua fi.