Anys ...

Els meus peus al terra, i ací les primeres paraules del dia. Encara recorde la pasada nit pels carrers de la meua infància tu pasaves, i mentrestant la nit se’n adindrava com trista o sola per l’adoquinat trist i humit per la rosada. Era inevitable tornar la principi, jo desitjava recordar qui sóc, d’on vinc i la meua història. Havia de comprendre que no tot ha sigut sempre igual, i que encara que a la teua tendra edat jo no tenia versos, el meu cor no era tan fred com ho és hui. Que trist és recordar una vesprada a les sis, quant el sol ja no està i les ombres delimiten la vida, més trist que recordar un passat que no tornarà o un futur incert, per escriure, sense lletra, en blanc però en les fulles arrugades, com es tornarà la meua pell pel pas del temps. Llavors potser estigues sola, al igual que jo però ja haurà passat mitja vida, i de res servirà ajuntar una vesprada solejada de diumenge amb un cafè pels carrers de València.