Etimologia...

“ Et vull meua:les teues dunes clares de sorra , muntanyes de paraules blanques , corbes sinuoses , plors grans i nova vida . ”


Qui em podrà fer conèixer el fons de les teues entranyes ? Que em recordarà aquells dies del solstici d’estiu , aquelles nits llargues baix els estels quant tu te’n vagues , i ja no vague el teu perfum pels corredors de la meua casa ?
Quant es quede sol el meu llit , sense cap nina anacarada que embolicar sota les seues mantes baix el seu matalàs , ploraré amargament , trist recordaré les teues mirades , els meus ulls barrejats amb els teus , el teu verd de gespa , de color d’assut amb capvespre , ja no podrà ser amb el meu color de terra trista , trista i humida perquè plora amb amargor la pèrdua de la princesa de la seua llar . La meua saleta es quedarà lluny del teu record , hauré de vendre els mobles , aquell sofà que tantes sessions de cine ha vist passar o aquell balancí de boga que suportava el pes dels dos mentre Estellés o Neruda ens envoltaven entre besos , abraços i tendres mirades d’enamorats ( tu damunt les meues cames, i els teus ulls verds “impregnant” als meus marrons ) . La taula es plenarà de pols , per les finestres carcomides potser s’aventure a entrar un raig de sol , llavors trobarà la casa buida , sense les teues danses per la cuina o les hores front al mirall repassant la teua pell tendra i melosa . No podrà veure a l’obscuritat del dormitori la teua silueta , la teua esquena nua , tapada pels teus cabells encaragolats mentre mires com enamorada una finestra que dona al carrer .
I no ens quedarà res , ni d’aquella llar , ni d’aquelles hores . Tampoc guardarem els poemes , deixarem que les paraules se’n vaguen , i potser quant torne algú i vega les restes de cendra i llenya a l’eixamenera (xemeneia) pense en els infeliços que un dia en aquestes parets van compartir somnis , aquells somnis que es trencaren al so del meu despertador un diumenge a les 10 del matí ( l’hora vella que es solia dir a casa de la meua iaia ) .