Tans sols queden records a les velles andanes ...

A l’estació, silenci , el tren de les huit passa , i baixen , pugen , s’aixequen , es mouen i deixen maletes, bosses i seuen amb la mateixa cara que tenen quant passegen per l’andana per anar a la facultat com si fos un trist més de gener . La gent pels camins saluda , mentre pugen o abaixen del tren es creuen mirades , somriures , silencis , paraules . I la gent es saluda , o plora , o marxa , o camina , o seu , o mira . Mentrestant tu , asseguda al banc mirant passar la vida amb eixa cara eixos ulls negres i eixe cos sense vitamines , sense res més que pell , pell trista , apagada ,obscura i mal nodrida . Una mirada , i es creuen els vostres ulls . Tu queta , trista , sola , amb eixa camiseta de deu dècades i eixa tos seca que et fa els ulls plorosos . Ell i la seva americana , comprada al carrer Colón un dissabte a la tarda , mentre tu demanaves a la porta del carrer .
I després els progressistes pensant que poden solucionar el món per fer mirar de manera diferent .