Fría de invierno ...

A la soledat del meu escriptori, trist i sense més companyia que la meua llampera de 70 watts m’enfrente , com féu Tirant als seus millors temps , a pàgines en blanc descrivint amb intimitat tots els mals que dins m’abaten .
Hui he descobert al igual que Neruda que “ ya no la quiero , es cierto , pero tal vez la quiero” i la veritat que tal volta hui puc escriure els versos més tristos, perquè trista és la nit quant no trobe la teua presència dintre del meu cor . Com la cera el meu cor es desfà sobre ell mateix i mor sense il•luminar el teu rostre , les teues mans i la teua sonrisa , eixa que em fa veure les dents i que mossega els llavis amb tristor quant vol dir un “t’estime” ( tristor perquè no es pot dir ) . No sols el teu rostre , ni les teues mans , ni la teua sonrisa , sinó ademés els teus ulls , eixos que miren tristos als meus quant comprenem que lo nostre és un somni i que no te cabuda al món dels majors , que és desbaratar-se i perdre el cap de mala manera per un amor que vivim en silenci . Si et confesse la veritat de vegades voldria ser xiquet per poder somniar en tu i agafada de la mà , anar lluny , més lluny i fer de la nostra vida una d’eixes aventures que com diuen els majors ja no són per a nosaltres .