Poseu-me les ulleres .

Avui plore , a la soledat del meu llit busque una mà que puga acariciar i que puga sentir prop , que em puga transmetre el calor humana i que enmig dels meus llençols i del seu fred em mostre la seua tendresa i la seua companyia .
Ja fa temps que busque un braç , que em subjecte i que em faça sentir segur als meus moments difícils , que em sostinga i sospese com una balança , que m’ensenye no sols a sospesar i aguantar als demés sinó a abraçar . No recorde quina va ser l’ultima vegada en la que al sentir un abraç em vaig sentir estimat , no puc fer memòria de quant vaig poder plorar a un muscle mentre sentia com la sang de l’altre feia de cassa i m’enrotllava mentre sentia que no pasava res i que per un moment entre llàgrimes el món parava i tot es quedava en un silenci perquè no em tenia que preocupar de res .

Ara tot ha passat , els abraços no són abraços i ja no sento el teu calor quant busque la mà sota les gèlides capes del meu dormitori . L’habitació és mes buida si tu faltes , la mà es més freda si no tornes , els abraços no existeixen perquè aquella que em feia sentir dintre seu , a la seva sang , en la seua pell , en la seua casa ja no és al meu costat .
Torna aviat si pots però si algun dia no tornes sempre quedarà al meu cor el record de la nostra habitació amb el teu calor provocat i comparat al de l’estufa de barra que em feia sentir calent fins els genolls mentre parlàvem del Cèsar o recitàvem les nostres penes .